Mixo
4 / agost / 2011 a les 14:07
En Mixo ens ha deixat. Darrerament patia una insuficiència renal crònica, el vam cuidar tant com vam poder: li donàvem el menjar amb una xeringa quatre o cinc cops al dia i l’hidratàvem cada dia per via subcutània a part de donar-li la medicació que li havia prescrit el veterinari. L’Ariadna el netejava quan s’embrutava perquè no podia arribar al seu caixonet, i el deixava que dormís amb ella. Se’m fa estrany de mirar el pati i no trobar-lo dormint sota les gardènies.L’estiu de l’any 2000, quan el vam trobar a Mira-sol era un cadell escanyolit, mig pelat i ple de puces. La Paquita li va començar a donar menjar, l’Ariadna i el Joan (que llavors tenien 13 i 9 anys) el feien jugar amb branquetes i cordills. Un dia l’Ariadna li va posar una goma dels cabells com si fós un collaret. Des d’aquell moment aquell va deixar de ser un gat qualsevol i va ser el nostre gat. Quan passat l’estiu vam tornar a Barcelona per anar a treballar i a l’escola, vam portar el Mixo a casa.
Jo no volia gats a casa però el Mixo era un gat molt polit (així que va veure el caixonet de la sorra, va anar a fer-hi les seves necessitats i, mentre va tenir forces, les va fer allà) i em va fer quatre moxaines i se’m va guanyar. Per raons obvies el vam portar al veterinari que el va desparasitar i castrar.
Un dia li vam comprar als Encants un cabacet per dormir. L’Esteve dèia que era massa petit per a ell (havia crescut molt), però de seguida s’hi va enroscar.
Va anar creixent i engreixant-se, tenia el pèl negre i llustrós, li agradava menjar i fer amistat amb altres gats que venien pel pati de casa, li agradava saltar al pati dels veïns, llavors l’havíem d’anar a buscar. Era un gat molt previsible: si alguna vegada esgarrapava algú (jo havia rebut algunes esgarrapades) era perquè es trobava acorralat, si no li queies bé o no tenia ganes de manyagueries, simplement se n’apartava o s’amagava. No li agradaven els nens ni la gent jove perquè són molt sorollosos i a ell li agradava que el deixessin tranquil. Si dormia i el despertàvem suaument, es posava mimós. A l’estiu anava molt per lliure però a l’hivern li agradava enroscar-se a la falda de les dones de casa. Darrerament, també havia adoptat en Pablo (el nòvio de l’Ariadna) i li roncava i li demanava “mimos”.
Pensàvem que, dispensant-li les cures necessàries, el podríem tenir més temps entre nosaltres, però van començar a fallar altres òrgans i no ha estat possible. No era una persona però era un membre de la família i ha deixat un buit dolorós en tots nosaltres. Ara l’enyorem.
Més fotos d'en Mixo
2 comentaris:
Veure les fotos del Mixo i llegir un altre cop l'article m'ha omplert d'enyorança. Era un membre molt important de la família i no va tenir la vida harmoniosa que es mereixia. Terra sit levis.
El dia 3 d'agost de 2011 el vam portar al veterinari perquè acabés el seu patiment.
Ja feia temps, el veterinari que teníem abans ens dèia de fer-ho, però l'Ariadna no volia de cap manera i potser tenia raó perquè encara va poder viure unes setmanes més. El vam portar a una clínica on li van fer analítiques i el van tenir amb sèrum. En tornar a casa el vam començar a alimentar amb menjar humit, amb una xeringa, i a hidratar-lo amb injeccions de sèrum. Fins i tot es va revifar durant uns quants dies. Va tornar a menjar pinso i a veure per ell sol. Ens roncava quan l'acaronàvem i sortia al pati a l'ombra de les plantes.
Però aviat va tornar a decaure. El veterinari no li va trobar solució i va tornar a insistir a eutanasiar-lo. Vam canviar de veterinari.
El nou veterinari li va extreure aigua que se li havia fet per les cavitats i que no el deixava respirar bé. Tot i això, aquella nit l'Ariadna el va sentir respirar amb dificultat i l'endemà vam prendre la decisió de no fer-lo patir més. Ja no el vaig obligar a menjar més. Es va passar el matí tranquil·lament al pati i a la tarda l'Ariadna i jo el vam portar al veterinari. Va ser molt dur, però el metge ens va tractar molt bé a tots tres, al gat i a les dues humanes que ploràvem com a magdalenes. El va anestesiar i ens va deixar una estona perquè puguéssim estar amb ell i acomiadar-nos-en. Quan va tornar a entrar, li va posar l'ijecció i el nostre amic se'n va anar suaument. Tota l'estona el vam estar acompanyant.
Publica un comentari a l'entrada