21/08/2014
Quan va morir en Mixo, a l'agost de 2011, li vaig dir al Veterinari que no en tindria més, de gats. I efectivament, no en vaig tenir més fins que a l'octubre l'Anna M. ens va demanar si li podíem cuidar els seus cadells (que encara no tenien nom) durant un mes que ella no seria a casa per qüestions de feina. Hi vaig posar moltes pegues, però al final, van venir a casa. Això sí, la Iaia els va voler tenir uns dies durant els quals li van destrossar el sofà i ella sense posar-s'hi pedres a la fel (no m'ho hauria imaginat mai). Al final estava tan atabalada que me'ls va portar a casa on tenen espai per a córrer i jugar al pati.
Eren preciosos, suaus, estarrufats, juganers. Van sortir del transportí com dues pilotes que surten rebotant, corrent per la casa.
Aquests gatets tenen una història. Una amiga de la Laura i en Marc va recollir una gateta en uns patis. Era extremadament carinyosa, de seguida que et veia et demanava carícies. Li van portar a la tieta Montserrat que la va tenir fins que la tieta va morir, no sé si van ser un o dos anys. Com que els fills i néts de la tieta Montserrat ja tenien gats i eren molt territorials, no la podien tenir i se la va quedar l'Anna M. que va pensar que a casa seva, a Osca, hi estaria bé.
Només arribar a casa l'Anna M, la Princeseta va fer fora de casa la resta de gats i s'hi va quedar ella sola. Però no estava esterilitzada i, quan tenia el zel, ja no els feia fora a tots, així que, va tenir dos embarassos. En el primer va avortar o els gats van néixer morts. Però en el segon, van néixer cinc gatets vius. Al cap de pocs dies la Princeseta va morir, no sabem si d'infecció, d'anèmia o de què, i l'Anna M. va trobar-se criant els gatets a biberó. Tres d'ells van morir en molt pocs dies, però en Tigret i la Bruixeta van créixer i es van fer forts i guapos gràcies a les cures de l'Anna M.
Els vam tenir tots dos, l'Anna M. els va fer castrar a un veterinari de Lleida (la nostra mare va subvencionar les operacions) fins que en Tigret va començar a saltar la tanca del pati i a passar a casa dels veïns. La Bruixeta, desesperada, ens ho venia a dir: "Mira, mira què fa en Tigret! Fes que torni!". Així que, se'l va endur l'Anna M. altra vegada cap a Osca.
El problema és que ma germana va conèixer en Joan i se'n va enamorar. Això en sí mateix no seria problema si no és perquè en Joan no viu a prop d'Areny, viu a la Jonquera. Així que l'Anna M. va començar a viure més temps a la Jonquera que a Areny i, com que en Tigret ho passava molt malament viatjant en cotxe, el va deixar a Osca, a càrrec d'una veïna que li posava menjar. Cada cop que l'Anna M. tornava a casa, el buscava i l'abraçava, el feia entrar a casa amb ella i se'n cuidava molt. Però una de les vegades, no el va trobar de seguida. El va estar buscant un parell de dies fins que uns veïns li van dir que havien vist un gat com ell acostant-se a la gent d'una masia propera. I allà se'l va trobar, prenent el sol espatarrat prop d'aquell mas. Amb això l'anna M. es va adonar que, més que menjar, en Tigret necessitava companyia humana, així que se'l va endur a la Jonquera, al mas de l'Hom on viu en Joan.
En Joan és un bon xicot que pensa que a pagès, els gats i els gossos han de viure fora de la casa, a xopluc però fora. Tot i això, com que s'estima molt l'Anna M. va fer una excepció amb en Tigret, i, com que en Tigret té molta por dels gossos i en Joan en té uns quants (tot i que no ataquen els gats del mas), li va posar un tancat per tal que pogués sortir una mica de casa i prendre el sol sense que se li acostessin.
A primers de desembre de 2012, quan tot va estar arreglat i en Tigret adaptat a la casa de la Jonquera, li vaig dir a l'Anna M. que, aprofitant que baixava per uns dies, que el baixés, a veure si continuava volent saltar a casa dels veïns. Com que era hivern i teníem la porta al pati tancada, podria deixar-los sortir només quan hi fos jo per controlar-los. Però no, ja no va tornar a saltar la tanca, així que vam decidir que es quedés a casa, així la Bruixeta no estaria sola. Els primers quatre dies van ser d'esgarrips i bufades, però de seguida van tornar a ser amics i a dormir junts.
Des de llavors que tinc la seva companyia en els bons moments i en els dolents.
Si cliqueu aquí podeu veure'n unes quantes fotos.
I un vídeo:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada