Ara, estic pendent de proves per una pedra que tinc al ronyó
–caldera vella bony o forat-. A l’ecografia que em va demanar la meva doctora
de capçalera, la doctora Liste, va sortir que, a més de la pedra, tinc dos
Hemangiomes al fetge. Com que al TAC que em van fer pels ovaris sortia que en
tenia un, a la doctora li va saltar l’alerta, es va quedar les proves que li
havia portat i va voler parlar amb el radiòleg. Ahir em va trucar,
tranquil·litzant-me que en realitat, era el mateix hemangioma i que no hi havia
hagut canvis. És com una piga, si no hi ha canvis, no necessita tractament.
Fa uns vuit o nou anys, la meva sogra, la Paquita, va tenir
un accident, es va trencar una cama i va necessitar cures per una ferida que hi
tenia. Primer venia cada dia la
infermera a fer-li les cures i a controlar-li l’evolució de la ferida, a mesura
que van veure que l’evolució era bona i que jo mateixa li podia fer les cures, van
anar espaiant les visites fins que es va curar del tot.
Aquesta és l’experiència que en tinc jo de la sanitat
pública fins ara: una bona organització i uns grans professionals, generosos
amb el seu temps i que sempre m’han dispensat un tracte humà.
No vull que això canvïi, però sé que cada dia es troben més
pressionats i humiliats, com si fossin els culpables de la greu situació de la
sanitat en aquest país.
