L'Ariadna i en Pablo tenien previst de fer un tros del Camino del Norte, des d'Irún fins on arribessin. Llavors va morir ma mare i van haver de venir tots dos. L'Ariadna, que volia passar més temps amb mi em va proposar de fer-lo amb ells i, sense pensar-m'ho gens, vaig dir que sí.
En Pablo va sortir el dia 19 cap a Irun, però l'Esteve i jo vam aprofitar que ell havia vingut per començar a tramitar el divorci i vaig haver d'endarrerir la sortida, així que l'Ariadna i jo no vam sortir fins el dia 21 en tren cap a Donosti. La intenció havia estat d'atrapar allà en Pablo però ell va agafar mal temps, tenia mal d'oïda i va preferir tornar a Granada, així que vam decidir fer-lo nosaltres dues.
 |
| Ariadna |
A Donosti feien el Festival Internacional de Cine i no vam trobar alberg. Aquella nit vam dormir sota els porxos de la Concha. Horrible! Prop d'allà hi havia una discoteca i la gent en sortia per pixar a la platja des de dalt els porxos. A les 5 del matí la policia ens en va fer marxar. Vam travessar la ciutat a la llum dels fanals i, quan es van acabar els fanals, vam haver d'esperar que claregés.
 |
| Albergue de San Martín |
 |
| Vista des de l'alberg |
Aquestes són algunes fotos d'Orio, on hi vam estar molt a gust.
Església de San Nicolás de Bari
Vistes del poble
El 24/09/2013 vam marxar d'Orio cap a la següent etapa i vam passar per Zarautz...
on hi ha l'església-convent dels Padres Franciscanos:
Vam passar també per Getaria...
Amb l'església de San Salvador:
I vam arribar a Zumaia amb l'església de San Pedro:
El flysch de la platja d'Itzurun (Zumaia) és un espectacular fenòmen geològic on els penya-segats són formats per estrats acumulats a través de milions d'anys:
Vam passejar per la llarga escullera entre els dos fars de Zumaia:
Amb sireneta inclosa:
Ens vam hostatjar a l'alberg Villa Luz. Quan hi vam arribar estaven netejant i feia olor de lleixiu.
Així i tot, aquella nit ens van picar les xinxes. Jo em pensava que era cosa de l'Edat Mitja, però no, és una d'aquelles espècies que, ves per on, no es troben en perill d'extinció. De moment, sembla que no sigui res, una mica de molèstia i ja està, però amb els dies enlloc de millorar va anar empitjorant i enrabiant-se i al cap d'una setmana totes dues vam haver de prendre antihistamínics. Per sort, ja érem a casa (ella a Granada i jo a Barcelona) i ens ho vam poder cuidar.
1 comentari:
Ara veig la distància que hi ha entre tots dos. No sabia que ho haguéssiu passat tan malament a Donosti. Amb una trucada crec que us ho hauria pogut arreglar. M'hauria posat en contacte amb els escriptors bascos o us hauria pogut buscar alguna cosa per internet. La propera vegada m'agradaria que confiéssiu en mi.
Publica un comentari a l'entrada